LES LLAPISSERES DE COLORS
Sempre he tingut a casa una caixa de llapisseres de colors. Plena de colors diversos dins d’una caixa de fusta tancada amb un passador.
El blanc volia sempre manar-li al negre el que havia de pintar i el negre resignat sempre callava i del blanc era un subordinat.
El color verd es burlava del rosa dient-li que era fi i refinat però el rosa sempre lluitava sense acovardir-se i la seua condició sempre anava reivindicant.
El roig i el blau no s’han aclarit mai en la vida i continuen lluitant, un sempre vol pintar més que l’altre i l’altre vol seguir pintant.
El groc no parla masa perquè sempre està malalt.
El marró és dedica a la terra i el taronja és l’únic que parla valencià.
El morat també demana el seu dret a pintar.
El guirigall que és forma dins la caixa se sent per tot el veïnat.
No hi ha forma d’aclarir-se, discrepàncies sempre hi hauran.
Però quan és tracta de pintar un bonic paisatge tots han de col·laborar.
Tant es val si és blanc, negre, roig, blau o rosa, tots han de pintar.
El blau pinta rius, mars, cels i núvols.
El marró i el verd pinten la terra, arbres, brosses i camins.
El blanc i el roig pinten les cases de tots els veins.
Núvols rosats apareixen quan el groc pinta el sol en un redolí.
El negre ombreja les figures per què ressalten i al cel dibuixa teuladins.
El morat li posa un toc romàntic, pareix que es faça de nit.
Però açò no canvia l’ història de la caixa de colors.
Es fa de dia i torna a haver-hi rinyes i discrepàncies.
I jo que no pinte fava en tot este embolic, crec que açò no té fi ni solució.
