Per aprofitar el cap de setmana llarg de la Constitució i la Puríssima el meu xicon i la dona decidiren anar a Benidorm.

Com, on va la corda va el poal, allà que anem també el meu Chusep i jo de pont. Jo estava embovaet mirant aquells edificis tan alts. Alguns son com 20 fanecades però cap amunt. Arribem a l’hotel i diu el meu xicon:

-Dos habitaciones que tenemos reservadas.

-Dos habitaciones señor, van a dejar al niño solo?-diu la xicona de l’hotel-

-No, el niño duerme con su abuelo.

-¿Que abuelo?

-Papà que el iaio està pegant voltes dins de la porta giratòria

Maedéeeu quin marejol. No hi havia manera d’eixir d’eixa punyetera porta. Quan aconseguia eixir, estava en el carrer. Tornava a pujar i a pegar voltes. Per això serà que tots els polítics diuen que cal eliminar les portes giratòries. Eliminar-les i tancar en la presó al tio que les va inventar.

Aclarírem això de les habitacions i la xicona del taulell de l’hotel ens posa una polsereta a cada un. -Hostiiaaaaa, com si fórem pernils

-No iaio pernils no, això es el “todo incluido”

-Això que collons és?

-Vol dir que pots fer el que vullgues, anar on vullgues i menjar i veure el que vullgues dins de l’hotel, sempre que ensenyes la polsereta

I allà que anàvem tots en la polsereta penjant.

Pugem a l’ascensor i pregunte:

A quin pis anem?

Al 45

Al 45 Això quina barbaritat és?

Sort que porte la biodramina, tu caus del balcó del pis 45 i arribes a terra demà.

Es un avantatge perquè dóna temps a cridar a tot el mon i muntar un llit elàstic perque rebotes.

Però si rebotes en el llit el torna amunt al pis 24 i tardes mig dia més en tornar a caure.

Imagina’t com és que les ambulàncies de Benidorm no tenen ni sirena. Ells van tranquils per la carretera perquè els dóna temps a tot.

Deixem les maletes en l’habitació i baixem a dinar

-Que hi ha de menú?

-No iaio no, de menú res, ací pots menjar el que vullgues i la quantitat que vullgues

-Xeeeee, el cel deu ser alguna cosa aixina. Ja m’imagine jo a Sant Pere en la porta posant polseretes de “todo incluido”

Però este viatge a donat per a molt més, ja vos ho contaré ja

Hi ha a l’horta de València un llaurador anomenat Bertomeu.

Ell viu feliç i tranquil en una barraca on té una figuera, dos palmeres i un campet. Allí fa collites de bajoqueta, pimentons, creïlles, carxofes, cebes i xufes quan es la temporada.

Es conegut pels veins de les barraques del voltant el curiós galliner de Bertomeu, on les gallines son blanques i ponen ous de xocolate. Com Bertomeu no tenia xiquets, tots els dies repartia els ous de xocolate que ponien les gallines entre els xiquets del veïnat. La Barraca de Bertomeu sempre estava plena de xiquets que anaven a arreplegar els ous de xocolate per lo que els xiquets li tragueren, afectuosament a Bertomeu, el nom de “PARE OUS”.

Però dins de tota la tranquil·litat que es vivia en aquella casa, una cosa molt estranya i curiosa va ocórrer la nit d Nadal.

Una llum molt forta i encegadora es veia al campet.

Bertomeu en el mos en la gola va eixir espantat al campet a vore el que passava. Aquella llum tan potent havia torrat totes les carxofes.

Com pot ser que caiga un llamp si no hi ha tronada?

Es preguntava el pobre Bertomeu.

Trist, apesarat i al mateix temps espantat va continuar menjant l’ all i pebre que havia fet per sopar. Com estava sol i avorrit a les dotze ja dormia, quan el va despertar el soroll de les potes de Llucera, l’haca de Bertomeu que deuria estar tancada al graner. A l’eixir corrent fora de la barraca es va quedar molt sorprés.

Era l’haca Llucera que portava el carro amarrat. El carro anava a caramull carregat de regals de tot els tamanys. Les carxofes del campet havien tornat a brotar i de cada carxofera eixien dos o tres regals.

Una carta en la boca portava Llucera i que Bertomeu va llegir:

Per ser bona persona i honrat una faena el tinc d’ encomanar. Tu Bertomeu i la teua haca Llucera repartireu regals la nit de Nadal a tots els xiquets i xiquetes de València, repartint harmonia i felicitat.

Però alguna cosa tindràs de posar de la teua part. Carrega en el carro ous de xocolate del galliner. Un ou per a cada xiquet i xiqueta que durant tot l’any ha tingut un bon comportament. Per a poder suportar tant llarg viatge els xiquets deixaran una garrofa per a Llucera i menjar i beure per a tu.

Aquells que no s’han portat massa bé no els deixarem sense regal, però per conter de tindre ou de xocolate rebran un mondongo de l ‘haca que pel camí anirà amollant.

I des d’ eixa nit màgica en la barraca de Bertomeu, el ”PARE OUS”, repartix regals ous i mondongos la nit de Nadal a totes les xiquetes i xiquets valencians.

Con tots els diumenges me’n vaig a pel diari al quiosc.

• Algú vol alguna cosa del quiosc?
• Si iaio, jo un paquetet de xuxes.
• Yo quiero un paquete de pipas tijuana.
• Un paquet de qué? Que diu ta mare Chusep?
• Tu demana-ho aixina, un paquet de tijuana que el del quiosc ja sap el que és.

Compre el diari i les xuxes i …..

• La meua nora volia algo. Com era collons? Marijuana o algo paregut.
• Marihuana Visantico, Marihuana.

Diu Pepín el quiosquer.

• Jo que se, això serà.
• Com la vol pa infusió o pa fumar?
• Suponc que serà en infusió, perque ella no fuma.
• Ara li porte una bosseta, que això ho tinc en el corral.

Al arribar a casa li done les xuxes al meu Chusep que estava esperant-me per anar a jugar en els amics. Li done la bosseta de Marijuana al meu xicon.

• Tin, una encomanda de la teua dona.
• Això que és, pare?
• Jo que se, una infusió que m’ha demanat. Marijuana.
• No pare, serà herba-sana. Això es què esta vesprada venen les seues amigues a berenar mentre els hòmens anem al futbol. Ara mateixa els prepare la infusió i a vore si es queden contentes.

Contentes? I tan contentes que estaven. Quan vaig tornar a la vesprada a casa després de la partideta del dòmino, allí estaven totes en una castanya monumental. Que risses tenien totes, i els diuen als hòmens que veuen infusions?

Entre en casa i una xicota en els ulls unflats pregunta:

• És usted el striper que hemos pedido?
• Si, vés al saló i digues que el streper ja està ací, que ara sí que es riureu si, jajajaja.

És època d’encanyar i el dissabte, que no fan escola, anàrem el meu Chusep i jo al campet a posar quatre canyes.

–      I perquè és posen les canyes, iaio?

–      Posem les canyes en les rames que estan carregades de taronges. Pel pes de les taronges la rama pot esgarrar-se. També per no deixar que les taronges toquen terra, ja que de l’ humitat de la terra es podririen. Després d’encanyar el iaio t’ensenyarà a fer un cop.

–      Que és un cop?

–      Un artefacte fet de canya per a collir les figues més altes.

–      Iaio jo a qui conec es a ROBOCOP.

–      Robocop sona que algú està furtant les figues.

–      Per a fer un cop se li fan dos talls a la punta d’una canya llarga. Li clavem una pedra forçant hasta que s’obri en forma de copa. Li lliguem un cordell per que la pedra no s’escape i tenim el cop fet.

–      I qui va inventar el cop iaio?

–      Ara que ho dius, la veritat és que no ho se però fora qui fora ho tenia d’ haver patentat. Segur que l’inventà un llaurador valencià cansat de pujar a la figuera i pegar-se-la de morros de dalt baix. És l’únic artefacte de la història de l’ home en companyia de la roda que no ha evolucionat des del seu inici. L’ home s’ha calfat el cap en com arribar a altres planetes, en crear vehicles cada vegada més ràpids, en inventar sistemes de comunicació molt sofisticats. Però ningú s’ha parat a inventar un altre sistema per a collir les figues altes. Aixina és que prepara la cistella i agarra el cop que anem a collir les poques figues que queden. Has de posar la canya tiesa, agarrar la figa en molt de carinyo i pegar-li un meneo hasta que el fas en ella. Ai mare que açò últim no sona bé.

–      Com dius iaio?

–      No res, no res, tu pessiga la figa i a la cistella.