Hui hem aguantat un altre dia de ponent i encara en queden dos. Sempre s’ha dit que el ponent dura tres dies.

A mitjan vesprada a la meua nora se li ha ocorregut anar a comprar al supermercat.

– Au Josep anem a comprar en ta mare que en els supermercats sempre fa fresqueta propet dels iogurts.

A l’aplegar al supermercat i la meua nora rascar tots els pilars de l’ aparcament en el cotxe li dic.

• Rebequeta ahí t’has deixat dos pilars per rascar, torna arrere.

Diu la meua nora:

• Mientras yo compro el fiambre y el pescado, usted escoja la fruta.

I allà que anem el meu Josep, jo i un carro que va on li dóna la gana.

• Josep ajuda’m en el carro que tot és encarar-lo a la fruita i ell se’n va directe a la beguda.
• D’on trau esta gent la fruita? Les bresquilles verdes, els plàtans madurs, les pomes músties i les peres com a cudols. Busquem un melonet Josep a vore si l’encertem.

A l’arribar a la gàbia dels melons d’alger hi havien quatre triant-se el meló. Un el tirava a l’aire i li apretava el cul. L’altre li pegava voltes estiran-li el rabet.

Agarre un meló, li pegue dos carxotets, li mire la pell, el cul i dic:

• 350gr. Roig sang i dolç com l’arrop. Poquetes pepites blanques i durador per a tres dies. El cul que és prou grandet ens dona entendre que el melonar es de peu de carabassera

Al sentir-me la gent que estava al voltant de la gàbia es formà una cua per que els triara jo un bon meló.

Tio Visantico triem a mi um bon melonet.

Maedeuuuu la que vam armar en un moment. Propines i tot li donaven al meu Josep.

En això que aplega una xicona d’eixes “templaes” amb un escot fins el melic i dos melons d’alger a les mans i diu:

• Como ve usted mis melones tio Visantico?
• Tranquil·la senyora que a simple vista i sense tocar-los ja li dic jo que qualsevol d’eixos dos melons que porta vosté estarà per a llevarse el sombrero.
• Bon tamany, bon color i les pepites negres i tieses com un garrot.

Josep haurem d’anar a la paraeta dels iogurts que ací ja fa molta calor.

• Açò està complicant-se Josep, posat les propines a la butxaca i anem a buscar a ta mare que el iaio ja està marejat de tant de meló.
• Sense meló i en 25 € en propines ens en anarem a vore si la meua nora ja havía acabat.

Baixàrem a l’aparcament del supermercat i després de rascar en el cotxe tots els pilars que ens havíem deixat, la meua nora ens va dur a ca el meu amic Toni i en va donar dos melons del terreny d’eixos de llavor negra, eixos no fallen mai. En els diners de les propines comprarem anguiles per l’all i pebre.

L’altre dia tenia hora en l’oculista i a les 11:00 havia d’estar allí. Com el meu xicon encara no te vacances és la meua nora la que fa de xòfer. Fredat tinc del viatge perquè la que té falta d’oculista és ella però diu que “las gafas no le quedan bien” i no veu dos dalt d’un burro.

Pugem al cotxe el meu Josep, la meua nora i jo, li pega clauada al cotxe i movem a l’hospital de la Ribera. A l’entrar a Alzira veig la vareta del gasoil que estava ran a peus.

• Rebequeta que no el queda gasoil ni per a tornar a casa.
• ¿ Y ahora como encuentro yo una gasolinera?

Ara que les gasolineres creixen com a xampinyons, que a cada 100m hi ha una, i ella no sap on posar gasoil.

• Mira ahí en tens una.

Però quan entrem m’adone que les gasolineres ja no són el que eren. Ara t’has d’apanyar en una màquina que parla, pagar-li i mesurar-te tu el gasoil.

Si que hem avançat, si. Milers de persones a l’atur perquè la seua feina ara ens la repartim entre els que posem gasoil i la maquineta.

• Hay Dios mio, que cabeza tengo, me he dejado la tarjeta en casa,

Diu la meua nora.

Bona excusa per no pagar.

• Tin la meua targeta, hui pagaré jo, però posa-li una “xorrotà” per poder tornar a casa i arriant.

Posa la targeta per la ranureta i la maquineta no feia res.

• Se la ha tragado tio Visantico.
• Colloooo que t’ha donat el SIP

Entre jo seguellot i ella seguellota i mig li havíem estacat el SIP a la maquineta.

• ¿Ahora que hacemos, tio Visantico?
• Demana-li NOLOTIL i ALMAX que no queda en casa a vore si te’ls dóna.

Després de pegar-li quatre bescollades a la punyetera maquineta vaig aconseguir que escupira el SIP.

Diu la maquineta:

• Introduzca la tarjeta
• Introduzca código secreto
• Si home a tu el diré jo el nº secret i que ho xarres a tots els que passen per ací
• Ponga el número secreto tio Visantico o no nos dará el gasoleo.

A tot això el meu Josep pixant-se de vore’m a mi parlant en la maleïda màquina.

Diu la màquina:

• No se olvide de recoger el tíquet.

I com sap eixa condemnada màquina que tinc mala memòria.

Una hora estiguérem per a posar 15€ de gasoil. Total que es feren les 11:30h i no arribàrem a hora a l’oculista i ara tinc cita per al Setembre.

Celebrem hui el dia de Sant Antoni del porquet patró dels animalets.

El meu Josep i jo complim tots els anys en la tradició de portar el seu gosset i el meu pardal a beneir-los.

Tinc un pardal d’eixos de colorins que xiulen imitant sons. Ara l’últim que s’ha ensenyat és el xiulit del mòbil de la meua nora. A cada dos per tres fa una xiuladeta de telèfon i a la meua nora la porta boja. Cada setmana ella canvia la tocateta però el cabró del pardal al ratet ja se la sap. Jajaja.

El retor del poble quan em veu en la cua per a beneir animalets ja està tremolant, cada any li amolle una animalada o altra. L’any passat diu.

-Com va això Visantico.

– Ací, que em pegue una espolsadeta al pardal. Li vaig dir jo.

Diuen que amb eixa espolsadeta d’aigua beneida els animalets ja no cauen mals.

Jo no ho tinc molt clar perquè tots els anys el gosset del meu Josep i el meu pardal ens costen un pinyol en el veterinari.

Però la veritat és que no em sap mal perquè els animalets es mereixen això i més.

A mi em fan molta companyia i només cal vore lo afectuosos i fidels que són. No puc entendre com hi han persones que poden maltractar als animals.

En les teues mans està respectar i cuidar als animals.

Per aprofitar el cap de setmana llarg de la Constitució i la Puríssima el meu xicon i la dona decidiren anar a Benidorm.

Com, on va la corda va el poal, allà que anem també el meu Chusep i jo de pont. Jo estava embovaet mirant aquells edificis tan alts. Alguns son com 20 fanecades però cap amunt. Arribem a l’hotel i diu el meu xicon:

-Dos habitaciones que tenemos reservadas.

-Dos habitaciones señor, van a dejar al niño solo?-diu la xicona de l’hotel-

-No, el niño duerme con su abuelo.

-¿Que abuelo?

-Papà que el iaio està pegant voltes dins de la porta giratòria

Maedéeeu quin marejol. No hi havia manera d’eixir d’eixa punyetera porta. Quan aconseguia eixir, estava en el carrer. Tornava a pujar i a pegar voltes. Per això serà que tots els polítics diuen que cal eliminar les portes giratòries. Eliminar-les i tancar en la presó al tio que les va inventar.

Aclarírem això de les habitacions i la xicona del taulell de l’hotel ens posa una polsereta a cada un. -Hostiiaaaaa, com si fórem pernils

-No iaio pernils no, això es el “todo incluido”

-Això que collons és?

-Vol dir que pots fer el que vullgues, anar on vullgues i menjar i veure el que vullgues dins de l’hotel, sempre que ensenyes la polsereta

I allà que anàvem tots en la polsereta penjant.

Pugem a l’ascensor i pregunte:

A quin pis anem?

Al 45

Al 45 Això quina barbaritat és?

Sort que porte la biodramina, tu caus del balcó del pis 45 i arribes a terra demà.

Es un avantatge perquè dóna temps a cridar a tot el mon i muntar un llit elàstic perque rebotes.

Però si rebotes en el llit el torna amunt al pis 24 i tardes mig dia més en tornar a caure.

Imagina’t com és que les ambulàncies de Benidorm no tenen ni sirena. Ells van tranquils per la carretera perquè els dóna temps a tot.

Deixem les maletes en l’habitació i baixem a dinar

-Que hi ha de menú?

-No iaio no, de menú res, ací pots menjar el que vullgues i la quantitat que vullgues

-Xeeeee, el cel deu ser alguna cosa aixina. Ja m’imagine jo a Sant Pere en la porta posant polseretes de “todo incluido”

Però este viatge a donat per a molt més, ja vos ho contaré ja

Hi ha a l’horta de València un llaurador anomenat Bertomeu.

Ell viu feliç i tranquil en una barraca on té una figuera, dos palmeres i un campet. Allí fa collites de bajoqueta, pimentons, creïlles, carxofes, cebes i xufes quan es la temporada.

Es conegut pels veins de les barraques del voltant el curiós galliner de Bertomeu, on les gallines son blanques i ponen ous de xocolate. Com Bertomeu no tenia xiquets, tots els dies repartia els ous de xocolate que ponien les gallines entre els xiquets del veïnat. La Barraca de Bertomeu sempre estava plena de xiquets que anaven a arreplegar els ous de xocolate per lo que els xiquets li tragueren, afectuosament a Bertomeu, el nom de “PARE OUS”.

Però dins de tota la tranquil·litat que es vivia en aquella casa, una cosa molt estranya i curiosa va ocórrer la nit d Nadal.

Una llum molt forta i encegadora es veia al campet.

Bertomeu en el mos en la gola va eixir espantat al campet a vore el que passava. Aquella llum tan potent havia torrat totes les carxofes.

Com pot ser que caiga un llamp si no hi ha tronada?

Es preguntava el pobre Bertomeu.

Trist, apesarat i al mateix temps espantat va continuar menjant l’ all i pebre que havia fet per sopar. Com estava sol i avorrit a les dotze ja dormia, quan el va despertar el soroll de les potes de Llucera, l’haca de Bertomeu que deuria estar tancada al graner. A l’eixir corrent fora de la barraca es va quedar molt sorprés.

Era l’haca Llucera que portava el carro amarrat. El carro anava a caramull carregat de regals de tot els tamanys. Les carxofes del campet havien tornat a brotar i de cada carxofera eixien dos o tres regals.

Una carta en la boca portava Llucera i que Bertomeu va llegir:

Per ser bona persona i honrat una faena el tinc d’ encomanar. Tu Bertomeu i la teua haca Llucera repartireu regals la nit de Nadal a tots els xiquets i xiquetes de València, repartint harmonia i felicitat.

Però alguna cosa tindràs de posar de la teua part. Carrega en el carro ous de xocolate del galliner. Un ou per a cada xiquet i xiqueta que durant tot l’any ha tingut un bon comportament. Per a poder suportar tant llarg viatge els xiquets deixaran una garrofa per a Llucera i menjar i beure per a tu.

Aquells que no s’han portat massa bé no els deixarem sense regal, però per conter de tindre ou de xocolate rebran un mondongo de l ‘haca que pel camí anirà amollant.

I des d’ eixa nit màgica en la barraca de Bertomeu, el ”PARE OUS”, repartix regals ous i mondongos la nit de Nadal a totes les xiquetes i xiquets valencians.

Con tots els diumenges me’n vaig a pel diari al quiosc.

• Algú vol alguna cosa del quiosc?
• Si iaio, jo un paquetet de xuxes.
• Yo quiero un paquete de pipas tijuana.
• Un paquet de qué? Que diu ta mare Chusep?
• Tu demana-ho aixina, un paquet de tijuana que el del quiosc ja sap el que és.

Compre el diari i les xuxes i …..

• La meua nora volia algo. Com era collons? Marijuana o algo paregut.
• Marihuana Visantico, Marihuana.

Diu Pepín el quiosquer.

• Jo que se, això serà.
• Com la vol pa infusió o pa fumar?
• Suponc que serà en infusió, perque ella no fuma.
• Ara li porte una bosseta, que això ho tinc en el corral.

Al arribar a casa li done les xuxes al meu Chusep que estava esperant-me per anar a jugar en els amics. Li done la bosseta de Marijuana al meu xicon.

• Tin, una encomanda de la teua dona.
• Això que és, pare?
• Jo que se, una infusió que m’ha demanat. Marijuana.
• No pare, serà herba-sana. Això es què esta vesprada venen les seues amigues a berenar mentre els hòmens anem al futbol. Ara mateixa els prepare la infusió i a vore si es queden contentes.

Contentes? I tan contentes que estaven. Quan vaig tornar a la vesprada a casa després de la partideta del dòmino, allí estaven totes en una castanya monumental. Que risses tenien totes, i els diuen als hòmens que veuen infusions?

Entre en casa i una xicota en els ulls unflats pregunta:

• És usted el striper que hemos pedido?
• Si, vés al saló i digues que el streper ja està ací, que ara sí que es riureu si, jajajaja.

És època d’encanyar i el dissabte, que no fan escola, anàrem el meu Chusep i jo al campet a posar quatre canyes.

–      I perquè és posen les canyes, iaio?

–      Posem les canyes en les rames que estan carregades de taronges. Pel pes de les taronges la rama pot esgarrar-se. També per no deixar que les taronges toquen terra, ja que de l’ humitat de la terra es podririen. Després d’encanyar el iaio t’ensenyarà a fer un cop.

–      Que és un cop?

–      Un artefacte fet de canya per a collir les figues més altes.

–      Iaio jo a qui conec es a ROBOCOP.

–      Robocop sona que algú està furtant les figues.

–      Per a fer un cop se li fan dos talls a la punta d’una canya llarga. Li clavem una pedra forçant hasta que s’obri en forma de copa. Li lliguem un cordell per que la pedra no s’escape i tenim el cop fet.

–      I qui va inventar el cop iaio?

–      Ara que ho dius, la veritat és que no ho se però fora qui fora ho tenia d’ haver patentat. Segur que l’inventà un llaurador valencià cansat de pujar a la figuera i pegar-se-la de morros de dalt baix. És l’únic artefacte de la història de l’ home en companyia de la roda que no ha evolucionat des del seu inici. L’ home s’ha calfat el cap en com arribar a altres planetes, en crear vehicles cada vegada més ràpids, en inventar sistemes de comunicació molt sofisticats. Però ningú s’ha parat a inventar un altre sistema per a collir les figues altes. Aixina és que prepara la cistella i agarra el cop que anem a collir les poques figues que queden. Has de posar la canya tiesa, agarrar la figa en molt de carinyo i pegar-li un meneo hasta que el fas en ella. Ai mare que açò últim no sona bé.

–      Com dius iaio?

–      No res, no res, tu pessiga la figa i a la cistella.

Este estiu hem passat uns dies a la caseta on hem disfrutat del camp, la muntanya i les nits a la fresca.

Però on teníem problemes era en vore la tele. El televisior que tenim es vellet, del model antirrobo. Si, d’eixos que no se l’emporten perquè pesa masa.

L ‘ antena pareixia un paraigües després d’una tronà de pedra. Allí no es veia molt i el meu Chusep i jo volíem vore el mundial de futbol.

– Chusep busca alguna cosa metàl·lica i plana que faça d’antena.

El xiquet es posà a buscar al dormitori de la meua nora i em portà la peineta de valenciana que sa mare es posa tots els anys en el chufo. Ampalmem un cable des de la tele a la peineta, que l’ havíem lligat a un pal a la teulà. Al momentet escoltem unes veus estranyes:

– A guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners……

Ostiaaaaa li pegue estiró al cable.

• Iaio això era el Mundial de futbol?
• No Chusep, no. Encara que eixos també van guanyar diners, però la cançoneta era d’ un tal Monleon que eixia a la tele en un altra època.

Torne a connectar el cable a la peineta i a la tele i m’apareix la Rita al balcó de l’Ajuntament de València:

• “Senyor Visantico, pot començar el Mundial”

Ostiaaaaa que susto, altre estiró al cable i jo acollonat. El meu Chusep

• Ara que passa iaio?
• Corre Chusep desconnecta eixa peineta de la mare que està ENDEMONIÀ

Total que vaig cridar a Toni Birgueries pa que em posara una antena.

• Toni vull una antena pa vore el mundial.

I el tio ma montat una antena parambòlica igual de gran que un caldero pa cinquanta. I jo que pensava que parambòlica era un ataquet al cervell. Serà animal, si es mes gran que la caseta.

– Com em digueres una antena d’alcans mundial.

Això si, podem vore tele Rusia, tele Armenia, tele China, tele Rumania…………fins i tot Tele Pizza.

Al final vam vore a la selecció espanyola en chino. Total pa lo que va durar.